|
COSTUMARI CATALÀ |
|
TARRAGONÈS Altafulla. Una cançó de pescador de bou descriu una pescada feta des de davant d’Altafulla fins el Cap de Cre i retru els titllats tòpics de totes les poblacions mes importants que es veuen des de mar, en tot aquest trajecte de costa, i del concepte que la gent de mar té de llurs habitants. Dijous Sant.- A Constantí i per d’altres llocs del Camp de Tarragona s’havia simulat la lectura de la sentència de Jesús. Es feia a la plaça, des de dalt d’un banc o d’un balcó, davant de tot el veïnat, que acudia devotament a escoltar-la. Hi havia indrets on abans sortia un simulat nunci de Pilats que pregonava l’acte i convocava el poble perque i acudís. Tant el pregó com la sentència eren dictats en castellà i es troben impresos en romanç de literatura de fil i canya. Fa anys que el costum s’ha perdut. Dijous Sant.- A Torredembarra es representava el passatge de la Samaritana; el paper d’aquesta anava a càrrec d’una noia que portava a una mà un delicat cantiret de vidre i a l’altra un petit brocal de pou, de fusta, que col.locaba enmig de la plaça i del qual simulava pouar aigua. Por Pascua.- Els caramellaires de Constantin cantaven els goigs. Era de rigor ballar sardanes a les grans sales de les masies que visitaven. Eren obsequiats amb beguda, però mai amb ous. A les cases on s’esqueien al migdia els obsequiaven amb un gran dinar. Poder asseure els caramillaires a la taula era tingut en gran honor. Això feia que cada any anessin a una masia diferent, seguint un torn establert i observat amb molt de rigor. Dilluns de Pasqua Florida.- Els pobles de la marina tarragonina es reunien en alegre aplec a la Mare de Déu de Pineda, vora de Salou.
Mayo, día 3.- Figurave entre ells el poble de Salomó (entre los pueblos que tenían como devoción una imagen de Cristo crucificado), que festivava la imatge d’un sant Crist miraculós molt afavorit per la llegenda, la qual era escenificada y representada a la plaça en forma de ball. La tradició diu que la imatge del sant Crist servia de nord i de guia d’una nau que la portava al cap de la roda de proa. La galera caigué en mans de pirates mahometans que tractaren la imatge amb el menyspreu amb què els musulmans solen tractar els simbols cristians. Estava en una cort de porcs i servia per a fermar i estacar els garrins. Un mercader de Salomó que anà a Moreria la va veure i la volgué redimir. Concertaren amb el sarraí que la tenia que li’n donaria tanta moneda com pesés. Posada la imatge al plat de la balança, tot i ésser molt feixuga, no va pesar més que trenta diners justos. El moro protestava contra el comprador i li deia que l’estafava, però el salomoní li replicà que quan Judas l’havia venut no n’havia cobrat més que trenta diners miserables i que era voluntat de la imatge que ell no n’hagúes de pagar més. El moro, ben a contracor, hagué de conformar-se; però, irat per la pèrdua que es creia sofrir, va trencar un dit d’un peu de la imatge i se l’amagà. Quan el mercader tractà d’emportar-se’n el sant Crist la imatge es tornà tan feixuga que li fou absolutament impossible de bellugar-la. El català comprengué que es tractava d’un altre miracle i sospità que el moro li devia haver fet alguna malifeta. Examinà minuciosament la imatge i li va trovar a mancar el dit que el moro li havia pres. El comprador va dir al sarraí que si no le tornava el que li havia robat es desdeia del tracte. El moro, per tal de no perdre els trenta diners miserables, restituí el dit a la imatge. El mercader se la va emportar triomfalment cap a la seva nau, la qual amb una alenada arribà al port de Tarragona; els habitants de Salomó acudiren a cercar la imatge en processó i la posaren a l’altar major de l’esglesia, on fou venerada amb toda devoció. Damunt de la imatge es veia ben bé l’afegit del dit que el sarraí li había trencat. Juny.- Els pastors del Camp de Tarragona acudeixen a la Mare de Déu de la Pineda, venerada en Vilaseca. En Juny (La vida a costa).- Des de primeries d’aquest mes fins al setembre és el millor temps pera escorçar els pins. Els escorçaires penedesencs, des dels boscos de Montbui fins a Bonastre i Roda de Barà, resseguien els pins més ufanosos per treure’n l’escorça destinada a les adoberies igualadines. Juny, 29, Sant Pere.- Era creencia que en este día el viento que soplara en el momento de la elevación de la Forma sería el que regiría el mar durante el año. En otros lugares era creencia que al barrer el suelo de las ermitas e iglesias, se movilizaba en viento del mar. La gent del mar de Salou i del Coll de Balaguer s’encomanava a la Mare de Déu de la Pineda, venerada a Vilaseca, del sostre de la capellade la qual penjaven gracioses presentalles de vaixells en miniatura oferts com a exvot pels mariners en perill (…) Les confraries de pescadors i mariners de Torredembarra havien anat a la de la Mare de Déu de Barà.
Un altre dels pobles que celebren la festa major (el 25 de julio) és el dels Garidells, al Camp de Tarragona, on, com en la gran majoria, la dansa ocupa un dels aspectes principals i es caracteritza per una curiosa particularitat que no ens és coneguda d’enlloc més. El veïnat surt a dansar per familíes. A cada dansa surt el matrimoni, seguit de la fillada agrupada en parelles, sovint ben desiguals d’edat i d’estatura. Si hi ha algun fill que no formi parella, tant si és noi com si és noia, balla sol darrera del grupo dels pares o germans. Quan els pares eren vidus, el fill o filla més gran formava parella amb la mare o amb el pare. Feta una dansa, el grup es retirava del ball i sortia a dansar una altra familia. Trencava dansa la familia dels pavordes. El matrimoni dansava airosament i, fet el seu ball, es retirava de la plaça. Els seguia el seu fill més gran amb una coca, que, un cop havien ballat els seus pares, anava a oferir a una fadrina de les que contemplaven la dansa, ofrena que equivalia a treure-la a ballar. Ballava sola aquella parella de fadrins, es retiraven del ball per menjar-se la coca en família, i entrava al ball un altre grup format, com hem explicat, per tota una família, i seguia així fins haver ballat tot el poble i cada família el seu ball especial per a ella. Setembre, dia 7.- Avui celebra la seva festa el poble tarragoní de Torredembarra. S’havia distingit per la celebració del gran nombre de balls representatius, entre els quals havia sobresortit el de valencians, precursor dels castells, que tant va impressionar a l’eminent literat Joan Mañé i Flaquer, fill d’aquesta població, qui va dedicar-hi un article interessant al Diario de Barcelona, del qual era director. També feien la moixiganga i els balls dels cercolets, dels pastorets, de les gitanes, dels malcasats, de la Rosaura, de Sebastiana, del Castillo, de Santa Magdalena, dels diables, dels bastons, i encara d’altres.
També feia la festa major el poble tarragoní de Creixells (el tercer domingo de septiembre). La nota més sobresortint n’era el ball dels moros i cristians, amb gran abundor de parlaments i amb molts trests i despesa de coets, trons i “carretilles”. Muntaven a la plaça un gran castell de fusta, a l’entorn del qual es descabdellava la facècia, que prenia per base la conquesta del castell. No cal dir que en sortien guanyadors els catalans. Octubre, dia 24.- Sant Bernat Calvó [abat del monestir de Santes Creus i bisbe de Vic] fill de Mas Calvó, de Vilaseca, vora de Tarragona. Portava sempre, cenyt al cos, un feixuc i ample cèrcol de ferro. Fou conseller i uns dels braços drets del gran rei En Jaume. Por el día de Todos los Santos Els veïns de Vilaseca, d’Altafulla i del Catllar, tots ells del Camp de Tarragona, creuen que les animetes dels que foren veïns del destruït poble de Tamarit, al punt de mitjanit d’avui venten les campanes dels pobles susdits, demanant a llurs veïnat la caritat d’una oració pel seu etern repòs. Pel Camp de Tarragona (los Santos) i per d’altres contrades avelleneres creien que aquesta nit la Sagrada Família voltava pels avellanars, es deturava sota de cada arbre i resava una oració per les animetes del Purgatori, i que, per efecte de la seva gràcia divinal, en el breu espai d’una nit visitava tots els avellaners. Era pecat esforçar-se per veure les divines persones. Diciembre, 6, festividad de Sant Nicolau, patrón de los niños.- Els infants de Constantí anaven presidits per un noi que anava vestit com de bisbe, amb mitra i casulla de paper, i que simulava ésser sant Nicolau. Els altres duien sabres de fusta, amb els quals trucaven per les portes de les cases: cantaven i pidolaven fruita, que després es menjaven en colla. Hi havia cases que els donaven diners. © tarragona-goig.org |
|
|
|
Utilitzeu el nostre formulari
|
