LLIBRES

Ysabelis. Regine Majoricarum

Autora: Isabel Goig Soler
Editorial Ochoa
2009

 

 

PRÒLEG

Han passat més de 600 anys des de la mort d’Isabel de Mallorca i cap escriptor o escriptora s’ha atrevit fins ara a escriure una monografia sobre l’última representant dinàstica del Regne de Mallorca. Només per aquest motiu, aquesta novel·la, té la força i la capacitat de la seva originalitat.

L’autora, amb un abast documental de fonts primeres, fins ara mai estudiades, juntament amb la seva pròpia lectura dels historiadors clàssics balears, ha llaurat i deslliurat un treball espectacular:  Isabel de Mallorca.

El lector ha de saber, però, que l’escriptora ha visitat, o millor dit, “ha viscut”  Mallorca en diverses ocasions. Aquesta vivència, no podrà separar-se mai d’ella. Així també com a l’hora de decidir-se a engegar tota l’obra va visitar Perpinyà i el Castell dels Reis de Mallorca, on el personatge històric principal de la narració hi va néixer.

Aquests  viatges sempre s’han de tenir en compte a l’hora d’analitzar la seva creació i l’impacte que produiren sobre l’autora, sobretot a Mallorca, la mar de Mallorca. No és que l’autora desconegués la companyia de la mar ni la seva atracció, moltes són les seves llargues estances a Creixell per apropar-s’hi.

Era un lluminós dia de novembre i es va asseure sota  l’ombra imponent de la Seu mirant la mar, deixant endur-se’n per la seva imaginació. Es trobà immersa dins un temps llunyà on Isabel de Mallorca i el seu germà Jaume jugaven i corrien per amunt i per avall amb la innocència de la seva infantesa, ignorant esdeveniments presents i futurs que  envoltarien i  marcarien les seves vides cap a  un destí inevitable, sotmès a les penúries i capricis de la vanitat humana.

Com a anècdota d’aquella situació, puc dir, que la seva filla Leonor, que l’havia acompanyada en aquell viatge a Mallorca, i jo, l’haguéssim pogut deixar hores i hores sense que aquella dona se n’hagués donat compte de la nostra absència.

Aquesta mirada i pausada estança dins el contorn, de la naturalesa, pot ser agafada –sense que ni ella mateixa se n’hagués donat compte- del cel de Sòria, té la seva finalitat: tocar la terra. Sentir els seus olors, assaborir els seus fruits, compartir amb la gent del lloc… i a la fi endinsar-se fins a la seva ànima, per més tard, en no ser-hi present, enyorar-se amb tots els sentits.

Aquesta  és la  gènesi de la seva obra, de tota la seva obra, que aquí ha sabut sucar i conjugar amb la el fons de la història sota una ploma mestre , innata,  per fer la seva creació literària.

L’essència d’aquesta novel·la és la vida d’Isabel de Mallorca. Dona, germana, esposa, mare, reina... Per damunt de tot, sobresurt la figura del personatge que Isabel Goig ha sigut capaç de donar vida. Vida donada a uns ulls, tristos, desangelats i desconeguts. Vida a un cor i a un cos que ningú sap on és. Vida a un esperit i a una ànima que no va perdre mai l’esperança. Vida a vida, i aquesta era Isabel de Mallorca.

QUI ERA ISABEL DE MALLORCA.

A Sòria, com una llegenda, es conta que una nit d’hivern d’un temps fosc, arribà des d’Almazan un rei de Mallorca moribund  amb la seva germana. Aquestes dues ànimes en pena venien d’una terra llunyana. El pare d’aquests  havia sigut mort i desposseït del seu regne, i ara el seu fill, que havia estat presoner  dins una gàbia de ferro a Barcelona venia des de Nàpols a lluitar per venjar la mort del seu pare. La sort però no els va acompanyar i decidiren refugiar-se a Castella on aquest rei, anomenat “el Napolitano”, o de “Mallorca”, morirà enverinat pel seu enemic.  Va ser enterrat en ”gran pompa” al convent de Sant Francesc de Sòria pel fill del rei de Castella, i la seva germana Isabel que anava amb ell s’entornà per allà on havien vengut.

És ben segur que a Sòria, la llegenda s’ha instal·lat. Molts de sorians saben on és el Rincón de Becquer, on  al darrere hi ha les runes de Sant Francesc, per tant ja tenim el lloc. Ara manca la trama: si agafeu la crònica del canceller Ayala i li afegiu el tons romàntics i pretensiosos de molts  historiadors en trauríeu la base principal. Així entre informacions i tergiversacions arribarem a contar història a la llum de qualsevol foc.

No voldria donar peu amb aquesta explicació a ser malentès. La novel·la que vos posareu a llegir és un relat, entre els fets i el contingut. La novel·lista té ben clar des del principi que aquest és el seu gènere i no pretén en cap moment fer història, sinó relatar una història davall el  seu prisma personal. Per tant quedi clar les pretensions de l’autora.

Ara bé, per la nostra part, com estudiosos del personatge des del punt de vista estrictament documental, a petició d’Isabel Goig, deixarem unes traces sobre quí era Isabel de Mallorca.

ISABEL, INFANTA DE MALLORCA.

A la darrera setmana de maig de l’any 1337 va néixer al castell reial de Perpinyà, el primer nadó fruit del matrimoni entre  Jaume III i Constança d’Aragó, reis de Mallorca. Va ser una filla, batejada  al mateix castell, amb el nom d’Isabel, en memòria de seva àvia, Isabel de Sabran, heretà  el títol d’aquesta:  baronessa de Matagrifó. L’any següent, el 1338, naixerà el seu germà, Jaume, que serà designat com hereu de la corona del regne de Mallorca.

Segurament els seus primers anys, varen ser els més feliços de la seva vida. Entre Perpinyà, Montpeller i Avinyó, on en aquella  època hi havia la cort papal, Isabel desenvolupà el seu caràcter protector del seu germà.

Al final, un conflicte esclatà:   el rei de França desallotjà  del poder al rei de Mallorca sobre Montpeller, i el rei d’Aragó, va engegar tot un procés en contra del rei mallorquí per donar peu a envair les Illes, i més tard el Rosselló.

La batalla de Llucmajor  ( 25 d’ocubre de 1349) , que ha passat a la història de Mallorca com la fi  definitiva del Regne de Mallorca, va ser un desastre pels interessos de la corona  mallorquina. El rei Jaume III mori i  els membres de la seva família foren  empresonats.  A finals d’any, el rei d’Aragó decidí traslladar els presoners  cap a València  es va fer amb prou cura, ja que es tractava, simplement, d’esborrar qualsevol rastre de la dinastia mallorquina.

Durant aquests anys d’empresonament, el rei d’Aragó Pere IV, tractà de diferents maneres els presoners i membres de la dinastia. A Isabel, durant molts d’anys,  la va intentar  casar amb un rei (Pere de Castella o el mateix fill del rei de Portugal) o un noble com és el cas del fill del comte d’Armanyac . Per altra banda  el seu germà Jaume, es consumia al castell de Xàtiva.

Al  1358, entrà en escena  el marit per Isabel, aquest seria Joan Paleòleg, marquès de Montferrat, que anys enrrera havia enviudat i el marquesat es trobava sense hereu. Isabel obeí i  es presentà a Barcelona per aquest matrimoni. Ara bé també exigí que el seu germà sortís d’aquella presó del castell de Xàtiva. Així,  Jaume  fou transferit a Barcelona on es fabricà una presó de ferro  expressament per ell al castell Nou.

A finals de setembre del 1358, després de ser obligada a signar la renúncia per triplicat dels seus drets sobre el Regne de Mallorca  i una dot que mai no es pagarà, partí cap a les terres de Montferrat. En el viatge, Isabel entrava a Montpeller per quedar-s’hi tres dies, on visità la tomba de la seva mare. En honor també a la seva boda es feren festes i va ser ben rebuda a Omeladès.

ISABEL. MARQUESA DE MONFERRAT.

L’extensió de l’Estat feudal de Montferrat, se situa al Piamont, entre Milà i Torí. Isabel arran del casament pactat entre el Cerimonós i Joan Paleòleg, marquès de Montferrat s’establiria al Casale di Montferrato, amb el títol de marquesa.

En aquets anys esdevindrà mare de cinc fills: Second Ottone, Joan, Teodor, Guillem, i Margarida (1). Cap d’aquests fills seus perseguirà la recuperació del regne perdut com el seu germà Jaume o ella mateixa. Sota els auspicis del seu marit, hàbil polític i diplomàtic, no descuidà mai les seves relacions amb el seu germà empresonat al castell Nou de Barcelona.

A començaments de l’any 1362  un complot organitzat per l’alt estament eclesiàstic i executat per persones senzilles, on l’ombra d’Isabel sempre hi és present, tingué lloc a Barcelona: Jaume escapà de la gàbia de ferro de Barcelona i es presentà a Avinyó; un parell de dies més tard ja era a Montferrat per dirigir-se cap a Nàpols, on  a finals d’any es casà  amb Joana de Nàpols, reina d’aquelles terres.

El maig del 1371 el papa Gregori XI, nomenà  un nou delegat per resoldre la qüestió de la Corona mallorquina amb el rei d’Aragó. A la fi tot estava enfilat perquè comencessin els preparatius,  però succeí un imprevist: Joan Paleòleg, espòs de Isabel i marquès de Montferrat, morirà a Volpiano. Aquesta mort, prou important i fins ara desvinculat de la història de futurs esdeveniments, fou un vertader problema per Isabel, i va provocar un endarreriment dels projectes

Una altra conseqüència de la mort del marquès fou que el seu fill primogènit i hereu Second Ottone, es trobava en minoria d’edat i estava sota la tutela d’un personatge familiar: Otó de Brunsvic-Grubenhagen, el segon marit de la seva madrastra Violant de Vilarragut que es casà amb ell després de la mort de Jaume III (2). Otó de Brunsvic seria el qui agafaria el poder del marquesat de Montferrat, sorgint ara fortes diferències entre ell i la vídua Isabel.

Otó de Brunsvic, en contra dels pactes matrimonials efectuats a Barcelona entre el rei Pere i el marquès de Montferrat pel seu casament amb Isabel de Mallorca, ara ocupà les possessions que pertanyien a Isabel. Dins el mes de novembre de 1373, Isabel, amb tota la seva comitiva, sortí de les terres de Montferrat, cap al nord, i pogué trobar, gràcies a les gestions del Papa, recer dins els dominis del bisbe de Vercelli.

Malauradament, tant a Jaume com a Isabel el destí els uní més que mai: mentre a Vercelli arribava una marquesa sense marquesat, a Nàpols un rei sense regne esperava l’aixecament d’aquella aliança amb l’esperança que ben aviat els homes de la guerra el cridarien per a la invasió que es preparava. 

A les primeries del mes d’agost, un exèrcit format per 6.000 homes (3), sota el comandament de l’infant de Mallorques, i amb la companyia de la seva germana la infanta Isabel, deixa Narbona. Les  tropes de Jaume aconseguirien entrar dins Catalunya a través de la Seu d’Urgell, fins arribar a les portes de la ciutat de Barcelona. A principis de gener del 1.375 es veu el fracàs de la invasió i així començaren a entrar contingents dispersos de les  companyies que eren entre Catalunya i Aragó, al refugi de Navarra i Castella.

Davant la desbandada, Jaume es quedà sol amb la seva germana Isabel i amb Jofre Rechon, el capità de les hosts gascones del Bastard de Bearn, esdevingut aquest, comte de Medina-Celi.

Pocs dies després, el 19 de febrer, l’infant Joan d’Aragó tornava a escriure des de Saragossa dirigint-se  a tres consellers del rei: el bisbe de Lleida i els camarlengs Huc de Santa Pau i Ramon de Planella. Els comunicava que enviava el seu boteller Pelegrí Català que els informaria sobre les novetats que havien arribat de Castella (4). És a dir, la mort de l’Infant Jaume de Mallorca a Sòria.

El seu llarg testament porta data de 16 de febrer, escrit a Sòria davant el notari Martí Ferran.  Vol i desitja el seu enterrament a l’església del convent de Sant Francesc d’aquesta ciutat, i deixa en mans de la seva germana i princesa  Isabel  el títol que li pertanyia com hereu del Regne de Mallorca.  Tanquen el testament alguns testimonis religiosos, d’entre ells el guardià i el custodi de Sòria, a més del comte de Medina.

A partir d’aquí la figura d’Isabel cobra força i, a partir d’ara ja es nomenarà fins a la seva mort reina de Mallorca “Regina  Maioricarum”.

ISABEL. REGINA MAIORICARUM

Les  tropes mercenàries del rei difunt comandades ara per Joan de Malestret  sortiren poc a poc de la ciutat Soriana a través de Logroño i, per Navarra, s’endinsaren dins els dominis del comtat  de Foix on acabaren de passar l’hivern del 1375. A la primavera  Isabel es dirigí a Carcassona per entrevistar-se amb Lluís  d’Anjou , germà del rei de França, per cedir-li part dels seus drets com hereva del regne de Mallorca. El contracte estipulava unes quantitats econòmiques per la cessió, però també hi havia una clàsula especial de temps: s’havia d’iniciar la guerra  contra Pere IV, el rei d’Aragó, en dos anys.

Mesos més tard, i per aquest motiu, el francès engegà tota una maquinària diplomàtica contra Aragó per obtenir els drets cedits per  Isabel. Aquesta intenció, no absenta d’interessos polítics i econòmics, provocà que una vertader exercit francès es formés a les portes del Rosselló per a la seva invasió.

Mentre, Isabel, es dirigia cap un refugi sustentat per un cavaller alemany,  entre l’amor i l’interès  sorgí un matrimoni secret, del qual tengué un fill anomenat Miquel. Durant aquest temps, Isabel desapareix del mapa i va cobrant certes pensions que li passa el duc d’Anjou sense arribar mai a la quantitat estipulada en els contractes.

Els anys passaven sense que la clàusula especial es complís. Així i tot Isabel esperà impacient. Cap dels seus fills de l’anterior matrimoni amb el marquès de Montferrat ni el cavaller alemany van voler seguir-la en el seu afany de perseguir uns drets sobre un regne ja perdut.

Al juny del 1380, el mateix duc d’Anjou li comunicà que de moment abandona la causa mallorquina per erigir-se rei de Nàpols.  Dos anys més tard aquest morirà. Davant aquesta traïció dels pactes signats, Isabel decideix actuar pel seu compte i comunica al rei Pere d’Aragó la seva vinguda a Barcelona per tractar de solucionar la seva situació. Pere IV li accepta la seva vinguda i s’obri a partir d’aquí una comunicació via diplomàtica sense que Isabel arribi a fer acte de presència a la cort de Barcelona fins després de la mort de Pere IV, signe inequívoc de la seva desconfiança.

L’infant Joan a la mort del seu pare serà designat rei d’Aragó i comte de Barcelona el 1387, però seguirà enviant cartes a Isabel per arribar a aconseguir que es desplaci fins els seus dominis i solucionar els seus drets sobre la qüestió mallorquina. Isabel accedí, en part perquè durant la seva infantesa havia compartit la vida de palau amb Joan I, el coneixia i podria ser més condescendent que el seu pare, i també en part per que no tenia molt més opcions. Així Isabel es posa en camí cap als dominis catalano-aragonesos i arribà a Salses el març de 1387. El rei Joan disposà  que el governador del Rosselló l’acompanyi a la seva presència.

Entre el 1387 i el  1389 Isabel s’establí a Montblanc:  assistí al funeral pel primer aniversari de la mort del seu odiat oncle Pere IV i residí certs dies a Barcelona  on es varen seguir fent els tractes per la seva manutenció i els seus drets. Malauradament, però, un altre cop, i malgrat les bones paraules de la reina i les promeses del rei,  no en va aconseguir res.

Aquest fet la feu actuar i es veié ben enmig d’ unes conspiracions contra el rei Joan, que provocà la ràpida sortida d’Isabel del país. Poc temps després  Joan III d'Armagnac reclamava el tron de la Corona de Mallorca pels drets que deia tenir a través d'Isabel de Mallorca. Les seves tropes atacaren Catalunya i ocuparen el Rosselló durant un cert temps, però la guerrilla acabà en derrota al llarg dels anys.

Així i tot Isabel no va perdre mai l’esperança de recuperar el regne de Mallorca. Anys més tard es presentà a Montpeller per exigir deutes al mateix rei de França sobre la venda de Montpeller que havia fet el seu pare Jaume III anys enrere i que no havia rebut. El petit import que cobrà no només era pel seu sosteniment, sinó també per participar en qualsevol  temptativa  que podia donar lloc a recobrar el que ella considerava seu. El 19 de febrer de l’any 1395 amb el seu segell “ Sigillium Ysabellis, Regine Maioricarum”, tancava el pacte rebent així una petita quantitat i el castell de Gallargues, a França, per a la seva estança. Tracte tancat tornaven les tropes en nom d’Isabel de Mallorca a la frontera catalana. En aquesta ocasió era Mateu de Foix qui encapçalava la invasió, que finalment fracassaria.

Els anys passaren i les corones d’Aragó i de França, vertaderes interessades en les terres del Regne de Mallorca, arribaren a un pacte a través de procuradors i el casament  de dos prínceps de sang de cada casa: Lluís d’Anjou per part de França i Violant, filla del ja difunt Joan I d’Aragó. Les noces se celebraren a Aix el primer d’abril de 1400.

Malgrat tot, la qüestió no va romandre gens tancada per Isabel  que encara establí una bona relació en la nova reina d’Aragó: Maria de Lluna. Aquesta reina de caràcter caritatiu l’animà a sortí de França i tornar a residir a les terres de la corona d’Aragó per resoldre la seva qüestió. Tanmateix aquest fet no és produí.

El 1407, morta Maria de Luna, Isabel seguia escrivint al rei d’Aragó Martí I. Li demanava residència i estança a les seves terres... si  el rei li reconeixia els seus drets sobre el Regne de Mallorca. A l’edat de 70 anys, és la darrera notícia que tenim d’Isabel en vida. Ara per ara, no hi ha constància del dia de la seva mort ni del lloc on va ser enterrada.

Més enllà de la sort i de la seva lluita personal que va tenir durant tota la seva vida per fer valer l’herència familiar de Jaume I el Conqueridor, el fet més important per a la història dels reis de Mallorca és que aquesta princesa conservà els documents de la dinastia lluny de les urpes alienes als seus interessos. Molts d’aquests documents han estat publicats pels historiadors, altres, encara romanen perduts i oblidats dins lligalls de plens de pols. Aquests darrers potser ens ajudaran a conèixer millor la figura d’Isabel de Mallorca, Regina Maioricarum.

 

Josep Mas Llaneras

 

(1) Margarida de Montferrat és casarà amb el comte d’Urgell, Pere II. Fou mare del comte Jaume II d'Urgell, el Dissortat. Influí en el govern comtal de Barcelona en la seva pretensió al tron reial cap al seu fill del compromís de Casp. Davant el fracàs, i per una conspiració a l’hora d’alliberar el seu fill, fou empresonada fins la seva mort.

(2) Sobre Violant de Vilarregut vegeu ZAFORTEZA Y MUSOLES, Diego: Violante de Vilarregut, ...

(3) Hem deixat aquesta xifra com la més acceptada davant diverses versions. Per exemple: la crònica del Cerimoniós: 2000 homes; la crònica de la ciutat de Barcelona: 10.000;  Zurita (Anales...): 1000 “bacinetes”, a més de les compayies; Froissart (Chroniques): 200 homes.

(4) ACA CR. Reg. 1742 fol 38r

 

Prólogo en castellano

http://www.tarragona-goig.org

Bibliografía • Ysabelis. Regine Majoricarum • Una mirada sobre el Baix Penedès • 7 nits a Sansemison • La repressió franquista al Baix Penedès • Estius a l'Ebre • Gaudí el arquitecto de Dios • El Infante de Mallorca • Pronòstic Santjoaner 2005 • Jaume Mercadè • Altafulla • Històries de les Bruixes d’Altafulla • Els Tres Tombs • La Vieja Cocina • Dragabales • Revista GEO • Museo del Escritor • El Tarragonès El Baix Penedès l'Alt Camp


©Isabel y Luisa Goig e Israel Lahoz, 2002