EL ENTORNO RURAL

La cabra blanca de Rasquera

 

© Santiago Álvarez Bartolomé
Enginyer Agrònom

 

La cabra domèstica té uns orígens poc coneguts, hi ha evidències arqueològiques que suggereixen que va ser domesticada fa 10.000 anys. No obstant això, no totes les races domèstiques actuals tenen orígens comuns. 

Les actuals races de Catalunya procedeixen de dos avantpassats salvatges diferents. La Capra aegagrus és el predecessor de les formes domèstiques que presenten les banyes en forma d'arc i paral·leles a l'eix longitudinal del seu cos. Les races Maellana i Pirinenca serien les seves representants  a Catalunya.

La Capra prisca és l'ancestre salvatge de l'altra agrupació cabruna, que es caracteritza per la disposició de les seves banyes en forma d'hèlix o cargol, perpendiculars a l’eix longitudinal del cos. El seu únic representant a Catalunya és la cabra de Rasquera. D’aquesta segona agrupació també es conserven representants no domesticats com el Markhor[1] que es distribueix per les zones muntanyenques del nord de  la  Índia i el Pakistan i algunes repúbliques ex-soviètiques com l’Uzbekistan, Turkmenistan i Tajikistan. 

No obstant, les actuals cabres domèstiques de Catalunya no s’han de confondre amb la Cabra Salvatge, que tradicionalment s'ha vist representada a Catalunya per dos subespècies. Al sud de Catalunya habita la subespècie (Capra pyrenaica hispanica) i als Pirineus ho feia la (Capra pyrenaica pyrenaica) que malauradament es va extingir durant l'hivern de l'any 2000, quan un arbre va aixafar l'última femella que sobrevivia al Parc Nacional d’Ordesa. 

 

Poblacions cabrunes blanques d’Europa

És a les comarques muntanyenques més meridionals d'Europa on aquest tronc cabrum té la seva principal àrea de distribució. A Grècia, algunes illes alberguen cabres blanques amb banyes en forma d'espiral oberta. Al sud d'Itàlia, també hi ha diverses races de cabres predominantment blanques amb banyes acargolades. A la província de Calabria i a l’Illa de Sicília s’hi troba la raça Girgentana, i a la província de Puglia s'hi troba la raça Jònica que s’assembla de manera sorprenent a les poblacions de cabra blanca del llevant ibèric.

Totes aquestes races de cabra blanca amb banyes en espiral, estan estretament relacionades amb la civilització grega que durant segles les va difondre i seleccionar. La cultura grega a part de la cabra blanca va deixar un ric patrimoni arquitectònic i cultural. Al sud-est d'Itàlia, a la zona on viu la raça Jònica, encara es parla una variant dialectal del grec antic anomenada Grecànic.

A la Península Ibèrica, cap a l'any 700 abans de crist, van arribar els primers comerciants grecs, procedents de Focea, fundant nombroses colònies a les costes llevantines, entre elles Mainaké (entre Almuñecar i Velez-Màlaga), Homeroskoipeion (entre Dénia i Ifach). Iniciat l'any 600 abans de crist també es van establir a Catalunya, fundant Rhode (Roses), Emporion (Empúries), Pyrene i Kallipolis al costat de Barcelona.

Els Ibers que habitaven al territori que avui correspon a les províncies d'Alacant i Albacete, cap al segle IV abans de crist, van començar a utilitzar en la seva escriptura el signari greco-ibèric, adaptat a partir de l'alfabet jònic[2]. Probablement durant aquest període van arribar les primeres poblacions de cabra blanca a les costes llevantines i a l’interior de la província d’Albacete. 

A Macedònia, els Balcans i les costes nord-africanes hi ha altres poblacions de cabra blanca, més heterogènies, en què s'aprecien influències d'altres troncs cabrums.

 

Les poblacions de cabres blanques de la Península Ibèrica

Tradicionalment, s'han classificat en dos grans grups les poblacions de cabra blanca de la Península Ibèrica. La més meridional s'ha anomenat raça Blanca Andalusa, fent honor a la seva àrea de distribució.

L'altra població de cabra blanca per la seva localització més septentrional s'ha anomenat Blanca Celtibèrica, Serrana de Castella o Serrana Llevantina. Afegirem que ni totes les cabres blanques que formen aquesta raça habiten a Castella ni a Llevant ni a la Celtibèria històrica. Malgrat tot això es poden distingir tres nuclis dins de la seva àrea de distribució.

Nucli celtibèric: correspon a la zona que va ocupar l'antiga Celtibèria citerior, comarques del sistema ibèric on es troben les actuals províncies de Guadalajara i Cuenca. A la comarca natural de l'Alto Tajo, El Señorío de Molina i les Serranías de Cuenca es trobarien els exemplars més representatius.

La província de Guadalajara, rica en folklore i manifestacions culturals que es perden en la nit dels temps, té el nucli de cabra blanca celtibèrica més amenaçat, que segons alguns autors tot just arriba als 1000 exemplars. A la imatge s’observa la representació de la “Carrera del Cabro”, a la localitat de Membrillera. Autor: José Ramon López de los Mozos

Nucli llevantí: és el nucli més proper a les costes llevantines, a cavall de les províncies de Terol i Castelló, estenent-se cap al sud per les muntanyes del Maestrat i Los Montes Universales.

Exemplar aragonès de cabra blanca celtibèrica, influenciat pels nuclis celtibèric i llevantí.

Nucli albaceteny: per la seva proximitat a Andalusia, pot considerar-se com un pont o nexe entre les races de cabra blanques andaluses i blanques celtibèriques.

Sobre el bestiar cabrum del nucli celtibèric de Molina de Aragón el ramader transhumant Manuel del Río[3], cap a l’any 1828 el va definir com “El mejor ganado cabrío  que se encuentra en toda España”. 

Dins de l’àrea triangular que defineixen aquests tres nuclis s‘hi troba una barreja racial en la que predominen exemplars de tonalitat blanca, on és habitual que les contaminacions racials d’altres agrupacions cabrunes es tradueixin en l'aparició de taques distals, generalment de color negre i degradacions grises. 

L’enfonsament censal de la ramaderia cabruna, d'aptitud càrnica, ha obligat a considerar els 3 nuclis com a una única entitat racial, tot i que probablement existirien diferències significatives entre ells, que permetrien classificar-los com a races independents. 

A més, aquesta classificació representa una amenaça per a altres poblacions ibèriques de cabra blanca que no han estat encara definides racialment. Es tracta de petites poblacions localitzades en serres on la tradició pastoril i l'atzar han volgut que es conservessin en estat de  relíquia. A Castella i Lleó, al sud de la província de Sòria, a les Terres de Medinaceli, es troben els últims exemplars de la Cabra Blanca de la Serra del Solorio, en localitats com Iruecha, Judes, Chaorna, Somaén o Arcos de Jalón. Mentre que a  Catalunya, són les províncies de Lleida i Tarragona on subsisteixen exemplars de races relíctiques, a la provincia de Lleida i sobreviuen els últims exemplars de cabra blanca del Montsec i a la provincia de Tarragona els últims exemplars de la cabra blanca de Rasquera, en localitats com Rasquera, Vandellós, Tivissa i Tivenys.

Cabres de la raça blanca del Solorio a la localitat de Judes (Sòria), cap als anys 60

Cabres de la raça blanca de Rasquera, a la localitat de Rasquera, octubre 2004

Observant aquestes tres poblacions, les més septentrionals de la Península Ibèrica, es constata que totes tres  tendeixen a presentar pigmentacions perifèriques negres degudes a la constant influència d'altres races. També s'observa que les poblacions de l’interior peninsular combinen les banyes del tipus prisca amb les del tipus aegrus. La població de raça Rasquera és molt més fidel al standard racial ideal del grup. La cabra blanca del Montsec presenta carecteristiques morfotípiques entre les cabres del Pirineu i del litoral tarragoní. 

La raça blanca de Rasquera, lògicament estaria influenciada pel nucli llevantí, mentre que seria lògic suposar que la cabra blanca del Solorio, per proximitat estaria emparentada amb el nucli celtibèric. No obstant això, cap a l’any 1828, Aguilera i Gamboa[4], va trobar les restes d'una primitiva formatgera de fang cuit a la necròpolis del Sabinar (Montuenga de Sòria) que per les seves característiques va relacionar amb la cultura dels Beribraces, a la qual defineix com a procedent d'una branca despresa de les muntanyes del Maestrat.

Ambdues races coincideixen en un fet que amenaça la seva supervivència, es troben a gran distància de les ciutats on s’han de prendre les decisions polítiques  que garantitzaran la seva conservació. 

 

La cabra blanca de Rasquera

La cabra blanca rep el qualificatiu de Rasquera en honor al municipi on s'ha conservat millor i on se celebra una Fira ramadera que en certa manera s'encarrega de difondre-la. No obstant això la seva àrea de distribució històrica arriba fins a altres localitats de la regió.

Actualment es conserven ramats dispersos de cabra blanca a les comarques de La Ribera d'Ebre, El Baix Ebre, al Sud del Baix Camp i La terra Alta. En un passat recent també n’hi havia al Montsià amb una certa projecció cap a les comarques de l'interior de Castelló com La Tinença de Benifassà. 

Es tracta d'una zona de Catalunya poc coneguda i mediambientalment maltractada per la presència de dos centrals nuclears, un pol agroquímic i la recent implantació de parcs eòlics en les muntanyes costaneres del Perelló i Marçà. Els veïns de Rasquera van acordar recentment preservar el seu territori i no cedir les seves muntanyes per a la implantació d’aerogeneradors. 

Hem observat que generalment es parla de  La Serra del Boix i de Cardó com a indret natural on es troba la cabra de Rasquera, no obstant això i en honor a la veritat són les serres de Rasquera i de Tivissa els enclavaments on actualment sobreviuen els últims exemplars d'aquesta raça.

Aquesta raça de cabra blanca té al sud de Tarragona el seu últim bastió. Probablement sigui la població de cabra blanca ibèrica que viu més pròxima al mar. Segons les dades més optimistes s'arriben als 5000 exemplars, tot i que estimacions realitzades fa poc ens permeten afirmar que tot just s'arriben als 4000 exemplars purs. Distribuint-se 1600 caps a La Rasquera, 1400 a Tivissa, 400 a Tivenys i 700 a Vandellós. Fa poc s'ha establert un nou ramat a la localitat del Prat de Compte, procedent de bestiar originari de Tivissa.

Com s'ha indicat la principal característica  d'aquesta raça és la tonalitat blanca de la seva pell i la disposició tipus prisca de les seves banyes. No obstant això, dintre d'aquesta població cabruna es poden definir 2 ecotips o varietats que, en part, responen al capritx selectiu dels ramaders.

Ecotip primitiu: està constituït per animals de tonalitat predominantment blanca, amb banyes disposades en espiral oberta divergent. Prop del punt d'inserció cranial, els exemplars adults, presenten un relleu a les banyes que els hi dóna aparença de xerrac. Dintre d'aquest primer ecotip, una mica menys del 40% dels exemplars presenten taques generalment negres que apareixen en les regions distals i en ocasions sobre el llom.

També hi han exemplars que presenten franges negres que recorren ambdós costats del perfil facial, des d’els ulls fins al morro. Els exemplars que presenten aquestes taques, degudes a antigues contaminacions racials amb altres troncs, són denominats florejats o platjats.

Ecotip modern: està format per exemplars de tonalitat blanca encara que apareixen amb major freqüència exemplars florejats, degut al capritx selectiu dels ramaders. Les banyes es disposen en forma d'espiral convergent i tancada, recordant a la fulla de les falçs. En alguns exemplars és necessari retallar les seves puntes per a evitar lesions als ulls i mandíbules.
Aquesta nova variant racial es va iniciar fa mes de 80 anys
[5], quan Agustí Torrens i Miquel Santamaria, anomenat “El Solsona”, van introduir sang de raça Maellana a les seves explotacions. La raça Maellana, avui pràcticament extingida, va aportar certes característiques a aquesta variant com són la tonalitat negre i banyes de transició entre els grups cabrums prisca i aegagrus.

Esquerra: ecotip antic de cabra de la Rasquera, observis el detall superior de les banyes, el punt d'inserció cranial recorda la forma d'un xerrac.
Dreta: ecotip modern de cabra de la Rasquera.
Autor: Senyor Torné, artista Rasquerà

Hi ha altres caracterísitques comunes a ambdós ecotips, observant-se un marcat dimorfisme sexual. Els mascles presenten una gran barba que en alguns exemplars s'esten pel pit, ressaltant el terç anterior de l'animal. Les femelles també presenten barba, però de menor grandària i en alguns exemplars apareixen  arracades anomenant-se mamellats, els exemplars que manquen d'elles s’anomenen xivides.

Detall d’un dels últims exemplars de cabra Maellana, fins fa pocs anys molt abundant a les fondalades interiors de la província de Tarragona

Les extremitats presenten fortes peülles, de tonalitat clara, adaptades per a grimpar pels rocs. Les mucoses són rosades incloent les mames, els  testicles estan recoberts de pel. El perfil facial és recte. Les seves orelles són prominents i caigudes cap a davant amb l'extrem final lleugerament aixecat.

Imatges: Els mascles, igual que les femelles, representen fidelment les dos variants racials
Autor: Olio i carboncillo del pintor rasquerà Torné. Utilitzats als cartells expositius de la Fira de la Rasquera.

Els exemplars florejats, depenent de la disposició de les taques negres reben diferents denominacions:

Cabra bragada.- presenta ratlles en ambdós costats del perfil facial, baixant des dels ulls cap al musell. La panxa és de tonalitat clara i tenen dos petites taques negres al llom.

Cabra favada.- presenta dispersió variable de taques blanques i negres.

Cabra blava.- tonalitat grisa fruit de la combinació al 50 % de pèls blancs i negres.

Cabra sora.- tonalitat de color canyella fruit de la combinació al 50 % de pèls blancs i marrons.

També apareixen altres combinacions cromàtiques, amb menor freqüència, sobre les que predomina el color beige o marró. Sota el nostre punt de vista poc tenen a veure amb la cabra blanca originària, obeint més a la contaminació racial que ha provocat la raça Maellana.

Cabra rabosa.- coloració marró que recorda al color de la pellissa de la guineu.

Cabra serrinegra.- coloració beige, sobre la que apareix una ratlla negra al llom.

Dintre d'aquesta diversitat cromàtica apareixen combinacions capritxoses de les anteriors, generalment sobre fons blanc, originant-se exemplars: capfavats, cappards, capnegres, collalbos, etc.

La variant moderna, per la seva vistositat i singularitat dintre dels morfotips cabrums europeus, últimament ha experimentat un increment dels seus efectius No obstant això la puresa racial de la raça l'ostenta l’ecotip antic, així ho constaten diverses fotografies antigues d'arxiu. El capritx dels ramaders per una o altra forma, permet que en poques generacions un ramat s'orienti cap a una o altre variant.

Etnografia i Cultura Pastoril

La Creu de Santos, és el punt emblemàtic de distribució de la raça, tant per la seva alçada com pel seu significat administratiu. En ella hi coincideixen en un únic punt els termes de Rasquera, Benifallet, Tivenys i El Perelló. Una gran mola muntanyenca actua com a fita, als seus peus s'aixequen singles on tan sols les cabres i les abelles permeten a l’home arrencar els fruits a la Serra.

Cap a l’any 1955, coincidint amb l'abandonament del medi rural, el Patrimoni Forestal de l'Estat va prendre la decisió de reforestar amb pi blanc (Pinus halepensis) aquestes muntanyes, prohibint als últims ramaders l'aprofitament de les pastures i obligant-los a desplaçar-se o a desfer-se dels seus ramats. Poques dècades després els incendis forestals han arrasat aquests boscos, comprovant-se una vegada més que els aprofitaments silvopastorals tradicionals són la manera més respectuosa i sostenible de gestionar el territori.

Ramat de cabres blanques a la Muntanya de Llens (Rasquera), on s’observen exemplars pertanyents a la variant antiga de la raça (aprox. 1938).

Després dels incendis dels anys 90, s'ha regenerant ràpidament una comunitat vegetal molt rica i variada, formada per la combinació de llentiscles (Pistacia lentiscus) i margallons (Chamaerops humilis) del què en el passat va sorgir una profitosa indústria manufacturera de la palma de margalló amb la que es fabricaven afamats cabassos. També apareixen altres espècies vegetals, generalment aromàtiques, com el romaní, l'estepa blanca, l'estepa negra, la ginesta, el bruc d'hivern i els caps d'ase (Lavandula stoechas).

A mesura que s'agafa alçada, apareixen  a les obagues petits alzinars i a les zones més altes, properes als 900 metres d'alçada, apareixen exemplars de pinassa (Pinus nigra). En aquestes successions vegetals els pastors han trobat el remei a la major part de les malalties que afecten a la cabra de Rasquera. Sense oblidar-nos de l’afamada ratafia per a la que almenys són necessàries set herbes medicinals, macerades en aiguardent.

La riquesa natural i cultural que es conserva en aquesta serra és rica i variada, però sobretot viva si la contrastem amb la d'altres zones de Catalunya on la despoblació i el turisme l'han fet desaparèixer. De fet aquestes muntanyes s'han constituït en farmaciola natural i remei de molts mals, que la saviesa popular ha anat transmetent durant generacions.

Contra la mastitis, malaltia microbiana que afecta a la qualitat i capacitat de produir llet, s'utilitzen pomades a partir de fulles de Acer, barrejades amb matèries grasses com l'oli d'oliva calent, o la cansalada de porc.

Les contusions  de caràcter traumatològic amb inicis de gangrena es desinfecten amb un barrejat elaborat amb la resina de pi blanc, aquí anomenada “raina”, sucre i el suc que proporciona una gramínia rustega de la serra que els pastors anomenen fenàs.

Per als processos abortius, s'utilitzen extractes vegetals i animals com la pell de l’escurço, fulla de savina, llit d'all i gitani. El líquid que s’obté després de bullir els ingredients s'aplica de forma oral. Paradoxalment, a la savina se li coneixen propietats abortives en altres regions peninsulars.

També, es succeeixen nombroses fonts que serveixen per a abeurar al bestiar i als animals salvatges. La Font del Teix, del Cos, el Pouet de la Txecara i la Caparrella serien alguns exemples.

La coloració d'aquesta cabra blanca, pot fer-nos pensar, que es tracta d'un desavantatge evolutiu, donada la facilitat amb que es detecta aquest color des de lluny, no obstant això nombroses històries conten com han salvat la vida exemplars d'aquesta tonalitat. No és rar que a la primavera, algunes cabres pareixin a la muntanya, entre els singles. No fa molt, un pastor va quedar asturat quan va presenciar com una àguila de grans dimensions  va caçar al vol un cabrit nascut en aquestes circumstàncies. A pesar dels esforços del cabrer, l’àguila va aconseguir elevar l'animal per a segons després, desaparèixer amb ell. Els cabrits blancs, no obstant això es mimetitzen molt bé entre les pedres calcàries d'aquesta serra. També hem escoltat com en una altre ocasió, dos grans sementals blancs van aconseguir salvar-se d'una gossada que anaven a l'aguait del senglar, la seva velocitat i àgils moviments els va permetre arribar a uns farallons calcaris que els van servir de refugi.

A diferència d'altres zones pròximes d'Aragó, on s'explotaven els ramats de cabres en regim de pasturatge comunitari, a la Serra de Rasquera, els ramats s’han explotat a títol personal. Generalment eren cabrers que vivien en masos proveïts de cisternes de pedra que captaven l'aigua pluvial. Es localitzaven en la línia divisòria en la que acabaven els cultius i començava la muntanya. En aquestes zones el temps es dedicava per igual a la ramaderia i a l'agricultura. A l'hivern els ramats s’aviaven a mig matí i es recollien al capvespre. A l'estiu, quan escassejaven

les pastures inferiors, les cabres es conduïen a les pastures més altes de la serra, on feien nit nombrosos pastors.

La cabra de Rasquera pot considerar-se d'aptitud càrnica, donada la seva demostrada capacitat en la producció i manteniment de cabrits tot i que les produccions lleteres d’alguns exemplars poden ser considerables.

Cabrit: producte d'elevada qualitat, pel què es requereix sacrificar a l'animal als 45 o 50 dies. S'alimenta principalment a partir de llet materna, proporcionant-li petites quantitats de farratge. No és estrany que se'ls hi donin branques de pi, com a suplement alimentari. Aquest costum també l'hem observat en les regions muntanyenques ibèriques, on es donen branques d'alzina.

Crestó: es tracta d'un producte de gran tradició en aquesta comarca. Consisteix en l'engreix, fins als 7 o 9 mesos de cabrits castrats.

Brossat i Formatge fresc: La producció d’aquest dos productes sempre ha estat de caràcter estacional, adaptant-se als cicles productius del bestiar cabrum, coincidint amb l'època estival quan són deslletats els cabrits nascuts durant la primavera anterior. Es tracta de dos formatges elaborats a partir de llet  quallada amb extractes naturals d’herba-col. En altres zones d'Espanya es produeixen formatges semblants quallats mitjançant enzims que s’obtenen de l'estómac d'un cabrit lactant sacrificat per a aquest propòsit. Per a la realització del brossat s'utilitza llet pasteuritzada i per a fer el formatge llet crua.

Actualment, també s'utilitzen preparats farmacèutics específics. El procés del quallat de la llet dura aproximadament 20 minuts, a una temperatura de 50 a 65 ºC. Una vegada s'ha quallat la llet, es treu el sèrum. La pasta obtinguda, seguidament s’introdueix en motlles de fusta,    generalment de forma circular. Una vegada premsada la pasta i degudament deshidratada es pot donar per acabat el procés.

Colada: consisteix en el producte obtingut de la coagulació del sèrum sobrant d'elaborar brossat al que prèviament s'ha reforçat amb llet i herbacol.

La cabra de  Rasquera, encara avui té un futur molt negre i poc esperançador ja que es tracta d’ una raça que no té reconeixement oficial, tot i l'esforç i tenacitat mostrada pels últims ramaders que la mantenen. La major part d'ells sobrepassen els 50 anys d'edat i no hi ha joves que vulguin assumir un ofici tan sacrificat com el de cabrer.

[1] IMPASTATO, Mafalda: “Los orígenes de la cabra doméstica” Rev. La cabra.
[2] VELAZA FREDES, Javier: “Epigrafía y lengua ibéricas” 1996.
[3] DEL RIO, Manuel: “Vida Pastoril” 1828. pp 202.
[4] DE AGUILERA Y GAMBOA, Enrique: “El Alto Jalón, descubrimientos arqueológicos”. Pág. 93-94.
[5] Informació facilitada per Miquel Borrás Pellisa, un dels últims ramaders que va explotar la cabra Maellana a Catalunya.

© Santiago Álvarez Bartolomé
Enginyer Agrònom

http://www.tarragona-goig.org

Vídeos sobre el tema de Santiago Álvarez

Asociación de Criadores de Vaca Serrana Negra

Escríbenos. Colabora
Contacta con nosotros

VOLVER El Entorno rural

 • El Moltó Tarragoní • La cabra blanca de Rasquera • Crisis en la pagesia • Barraques de Pedra • La Masía Catalana "Mas Roig" • La Premsa de Lliura de Sant Vicenç de Calders •

El Tarragonès El Baix Penedès


Recordad que los trabajos tienen autoría. Sabemos, asumimos y compartimos la libertad de la red.
La información nos pertenece. Pero ello no excluye reconocer y respetar el trabajo de los demás.
Como decía Tagore «si bebes agua recuerda la fuente».

©Isabel y Luisa Goig e Israel Lahoz, 2002