EL FOLCLORE

Algunes Tradicions Nadalenques

 

Per Nadal, considerada la data del naixement de Jesucrit i també de Mitra, s’han practicat des de l’antiguitat molts ritus que res tenen a veure amb els actuals, els pessebres i les cavalcades. Alguns d’aquests ritus deriven de la tradició centreuropea de col·locar en les cuines de llenya, amb l’arribada de l’hivern, un tronc enorme que anomenen transfoc per a que, amb lentitud, es vagi consumint; arribat el temps de calor, la primavera, aquestes cendres encara amb la forma del tronc, que al tocar-les es desmunten com castells de sorra, seran repartides sobre la terra de cultiu amb la finalitat de que el fruit sigui abundant.

D’aquesta forma està present el tronc d’arbre en molts pobles de Tarragona amb el nom de Fer cagar el tió. El dia vint-i-quatre de desembre es col·loca un tronc a tocar de la paret i es tapa amb una manta; el tronc ha de tenir forats suficients per amagar-hi en el seu interior torrons, fruites confitades, fruits secs (avellanes i ametlles a Tarragona) neules, joguines, etcètera. Arribat el moment, la quitxalla, garrot ferm, colpegen al tió de Nadal i els fruits amagats en el seu interior van caient, amb el guirigall lògic dels infants. En l’Alt Aragonès a aquest ritu se l’anomena “tronca”, “rabassa” o “toza de Navidad”. El més gran de la casa – quasi sempre l’avi – fa d’ oficiant, presenciant aquest culte a la naturalesa, doncs en aquesta comarca les cendres del tronc es repartiran pels sembrats arribat el moment.

Per aquestes festes de Nadal, el 31 de desembre, un personatge gegant fa les delícies del més menuts, és l’Home dels Nassos, que presenta tantes com dies té l’any que finalitza. Fa la seva aparició en el lloc on els tarragonins es donen cita cada vegada que desitgen celebrar alguna cosa en comunitat, enfront de la Seu. En aquesta plaça i als voltants de la catedral tenien lloc els mercats, tant de grans com de vitualla, seguint amb una costum molt antiga, tant , que Jesucrist, enfurismat de còlera, va fer marxar a xurriacada als mercaders dels voltants del temple de Jerusalem.

Els tarragonins, es reuneixen al voltant de la catedral, igual que els castellans ho fan en les seves places majors porxades i reservades a les esglésies, amb els seus oms davant, per reunir-se en consell a la crida de campana de toc. Són formes mediterrànies ambdues, que ja es practicaven en l’antiga Grècia.

El Salomonet de les matines és una altre llegenda sobre Tarragona basada sobre un suposat fet real que va succeir una nit de Nadal, segles enrera. Llavors, i fins entrat el segle XX, hi havia penjada a la Catedral de Tarragona una llàntia, anomenada salomó, de bronze de dotze braços, que s’encenia en determinades celebracions. La llum d’aquesta llàntia a través del ressort del temple, i gràcies a la seva bona ubicació d’aquest en la part alta de la ciutat, va salvar a una nau a punt de naufragar. La filla del patró, Elena de nom, es va encomanar a la verge de l’Esperança, quan ja quedava poca d’ella entre la gent del vaixell, que veia com la nau s’enfonsava a causa de la turmenta. Després de la pregaria, aquesta es va apaivagar i es va poder veure lluny, una llum, la del salomonet de les matines, que els va guiar fins al port.

El pessebre i El caganer. "Totes les dites assenyalen el caganer com la figura més característica dels pessebres catalans. Es diu que el seu origen es remunta al segle XVII o al XVIII, i que, al començament, no només era una figura del pessebre sinó que també tenia una funció decorativa. El caganer, que fertilitza la terra a la seva manera, es considerava un símbol de bona sort i d'una mica de rauxa. Avui se'l representa amb 1.000 vestits". (Les nostres tradicions)

La Tradició Popular del Nadal
Agenda Nadalenca
Els Pastorets

© Una mirada sobre el Tarragonés
© traducció: Sandra Gimeno i Vila
https://tarragona-goig.org

Algunas Tradiciones Navideñas

En la Navidad, considerada la fecha de nacimiento de Jesucristo y también de Mitra, se han practicado desde antiguo unos ritos que nada tienen que ver con los actuales, de belenes y cabalgatas.

Algunos de estos ritos derivan de la tradición centroeuropea de colocar en las cocinas de leña, con la llegada del invierno, un tronco enorme que llaman trasfuego para que, con lentitud, se vaya consumiendo; llegado el tiempo de calor, la primavera, esas cenizas todavía con la forma del tronco, que al tocarlas se desmoronarán como castillo de arena, serán esparcidas sobre la tierra de cultivo con el fin de que el fruto sea abundante.

De otra forma está presente el tronco de árbol en muchos pueblos de Tarragona con el nombre de Fer cagar el tió. En Nochebuena se coloca un tronco junto a una pared y se tapa con una manta; el tronco ha de tener huecos suficientes para esconder en su interior turrones, frutas confitadas, frutos secos (avellanas y almendras en el Tarragonés) barquillos, juguetes…

Llegado el momento, los chavales, garrotes en ristre, apalean al tió de Nadal y los frutos escondidos en su interior van cayendo, con el alborozo lógico de los niños. En el Alto Aragonés a este rito se le lama “tronca”, “rabassa” o “toza de Navidad”. El mayor de la casa –casi siempre el abuelo- hace de oficiante, presenciando este culto a la naturaleza, pues en esta comarca las cenizas de la tronca se esparcirán por los sembrados llegado el momento.

Por estas fiestas navideñas, el 31 de diciembre, un personaje gigante hace las delicias de los pequeños, es el Hombre de las Narices, que presenta tantas como días tiene el año que finaliza. Hace su aparición en el lugar donde los tarraconenses se dan cita cada vez que desean celebrar algo en comunidad, delante de la Seo. En esta plaza y alrededor de la catedral tenían lugar los mercados, tanto de granos como de vituallas, siguiendo una costumbre muy antigua, tanto, que ya Jesucristo, montado en cólera, echó a latigazos a los mercaderes de los alrededores del templo de Jerusalén.

Los tarraconenses se reúnen alrededor de su catedral, al igual que los castellanos lo hacen en sus plazas mayores porticadas y reservaban las iglesias, con sus olmos delante, para reunirse en concejo a la llamada de campana tañida. Son formas mediterráneas ambas, que ya se practicaban en la antigua Grecia.

El Salomonet de les matines es otra leyenda sobre Tarragona basada sobre un supuesto hecho acaecido una noche de Navidad, siglos atrás. Entonces, y hasta bien entrado el siglo XX, había colgada en la Catedral de Tarragona una lámpara, llamada salomó, de bronce con doce brazos, que se encendía en determinadas celebraciones. La luz de esta lámpara a través del rosetón del templo, y gracias a la buena ubicación de éste en la parte alta de la ciudad, salvó a una nave a punto de naufragar. La hija del patrón, Elena de nombre, se encomendó a la virgen de la Esperanza, cuando ya quedaba poca de ella entre la gente del barco, que veían cómo la nave se iba a pique a causa de la tormenta. Después de la plegaria, ésta cesó y pudo verse, a lo lejos, una luz, la del salomonet de les matines, que les guió hasta el puerto.

"Todos los dichos señalan al caganer como la figura más característica de los pesebres catalanes. Se dice que su origen se remonta al siglo XVII o XVIII, y que, al principio, no solo era una figura del pesebre, sino que también tenía una función decorativa. El caganer, que fertiliza la tierra a su manera, se consideraba un símbolo de buena suerte y entusiasmo. Hoy aparece representado con mil vestidos." (Nuestras Tradiciones)

Nuestras Tradiciones

© Una mirada sobre el Tarragonés
https://tarragona-goig.org

VOLVER El Folclore

• El Ball de Bastons •
• El Ball del Sant Crist •
• Els Cercolets •
• El Fet Casteller •
• La petanca en Torredembarra •
• Tradiciones Navideñas •
• El Tarragonès y Soria •
• La paz de Marcelo • El Tarragonès

Escríbenos. Colabora.
Contacta con nosostros


Recordad que los trabajos tienen autoría. Sabemos, asumimos y compartimos la libertad de la red.
La información nos pertenece. Pero ello no excluye reconocer y respetar el trabajo de los demás.
Como decía Tagore «si bebes agua recuerda la fuente».

©Isabel y Luisa Goig e Israel Lahoz, 2002