|
MUNICIPIS DEL TARRAGONÈS En defensa del patrimoni: |
|
Prof.Alberto Prieto Arciniega
Creixell és un petit municipi de 10 ‘ 37 Km2, una part del qual es troba a la costa. Té una població de 2326 habitants censats però, igual com a d’altres localitats costeres, s’hi troben molts habitatges destinats a una segona residència o bé com a inversió per a lloguer o venda. Aquesta localitat em sembla molt significativa ja que en el seu territori s’hi condensen els principals temes que afecten d’altres poblacions de Catalunya: la construcció desmesurada i els efectes irreparables amb la gradual destrucció del seu patrimoni. En el cas concret de Creixell ens trobem, sobretot, davant d’una actuació contra tres tipus de patrimoni de diversa índole, el que podríem anomenar patrimoni natural, urbà i del subsòl. El litoral és una línia contínua on hi va existir una zona d’aiguamolls que ocupa la franja que va des de la punta de Berà fins a Torredembarra. Aquesta àrea d’aiguamolls ha anat disminuint com a conseqüència de l’acció humana ja que en el darrer quart del segle passat s’hi va construir una urbanització que, irònicament, duu el nom de Port romà, amb un edifici solitari anomenat Constel·lació. Del paisatge anterior només en resta una de les poques àrrees humides a la Costa daurada: El Gorg. En aquests darrers anys, l’Asociación El Gorg ha lluitat per preservar aquest espai enfront dels intents reiterats per construir-hi, tant pel que fa a aquesta zona en concret com a zones properes. Fins a l’actualitat, el Departament de Medi Ambient ha paralitzat els diversos projectes urbanísitics que afectaven la zona i que, al seu torn, ha estat qualificada com a “no urbanitzable”, de la mateixa manera que succeeix amb la immediata d’Els Muntanyans. L’interès per a la seva preservació no consisteix només en el valor de la seva flora, sinó també en el de la seva fauna, ja que hi viuen diverses espècies en perill d’extinció. La segona àrea patrimonial correspon al casc antic.
En resum, no existeix una política urbanística adequada que, si més no, respecti les façanes dels edificis antics i potenciï, en tot cas, una política de rehabilitació tal i com s’ha fet en d’altres localitats. El Col·legi d’Arquitectes de Tarragona i l’Associació Els Merlets de Creixell han denunciat, en repetides ocasions, aquesta situació, així com la reticència de l’Ajuntament a declarar com a conjunt històric el nucli antic. Finalment, el tercer apartat patrimonial correspon al subsòl, les restes arqueològiques romanes. En el fulletó turístic Costa Daurada, un passeig pel Baix Gaia hi llegim que a la plaça de l’Abat Escarré es conserven les ruïnes d’una vila romana quan, en realitat, aquestes restes procedeixen d’un altre lloc. El jaciment originari estava situat al marge de la carretera nacional 340 que, en alguns trams, seguia el traçat de la via romana construïda a l’època augusta, la Via Augusta. Aquest lloc es correspon amb la partida de la Clota, situda a la urbanització anomenada Racó del Cèsar i fou excavada durant els anys 1992-1993. En aquest jaciment s’hi van trobar diverses fases d’ocupació anomenades per part dels seus excavadors: Clota I i Clot II. La Clota I abraçaria des de finals del segle II a.d. C. fins a la primera meitat del segle I a.d. C. Es podria pensar que aquestes restes corresponen a un tipus d’hàbitat rural de petita proporció anterior al típic romà, villae. Les restes d’hàbitat que apareixen a la plaça de l’Abat Escarré es corresponen amb aquesta fase. Sobre aquetes restes s’hi van localitzar estructures que pertanyen a dues altres fases: des dels segles I d.C. al segle III d.C. (Clota II). El més significatiu d’aquesta fase seria l’existència d’un forn que denota com l’elecció d’aquest lloc va ser motivat tant pel que fa a la seva proximitat a la Via Augusta com a la mateixa costa, ja que es facilitava el transport de les mercaderies cap a llocs diversos.
En conclusió, el patrimoni cultural de Creixell (que és la seva memòria històrica) s’està destruint i cada pèrdua produïda és irreparable, per la qual cosa es dedueix que, si segueix aquest procés irracional, la identitat cultural d’aquesta població despareixerà i , en un futur, el seu nom es vincularà a un passat imaginari, tal i com es presenta, per exemple, a la novel·la L’església del mar, d’I. Falcones. Com ha escrit Oriol Nel·lo (El País, 17 de desembre de 2006, p. 17), no només s’ha de centrar el debat sobre urbanisme exclusivament en la corrupció (tot i que és evident que ha de ser denunciada), sinó, sobretot, s’ha de tractar l’urbanisme com allò que mai hauria hagut de deixar de ser: un instrument eficaç i transparent destinat a ordenar els usos del territori per al benefici de la comunitat. En aquesta mateixa línia, penso que mantenir i protegir el patrimoni natural i cultural és imprescindible. En el cas romà, s’ha de reflexionar sobre la pròpia situació de Creixell dins de la ruta romana que, des de Berà, conduïa a Tarraco. En aquest recorregut, l’existència d’un petit assentament rural, d’un forn, d’una vila i d’un embarcador, poden conduir a un millor coneixement del paper de Creixell i el seu passat i, també, justificar la profusió de noms romans que existeix en el seu nomenclàtor actual o entendre, que no pas justificar, l’excusa per la qual una urbanització que porta per nom Port Romà destruís una part important del patrimoni natural de Creixell. En defensa del patrimoni hem de realitzar, tot citant Derrida, una veritable deconstrucció de la política del totxo per tal de realitzar un altre tipus de construcció que tingui com a objectiu el reforçament de la identitat, ja que tal i com es deia en el pròleg de l’única història local d’aquesta localitat: “perdre la noció de la nostra història seria com perdre els signes de la nostra identitat”. © Alberto Prieto Arciniega (publicat a la revista L'Avenç, maig 2007)
|
|
|
|
|
